Ahir a la nit es van lliurar els Premis Nacionals de Recerca, uns guardons que reconeixen persones i entitats destacades per la seva contribució als progrés de la ciència. D'aquesta manera, la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació, amb el suport del Govern, posa davant de la societat el bo i millor del talent científic del país; és a dir, l'autèntic motor de futur que ens fa avançar.
Es bo, molt bo, de fet, que tinguem referents d'excel·lència, encara que sigui de manera discreta, que de fet és com treballen la innovació i la recerca en qualsevol àmbit, però que de tant en tant treuen el nas als mitjans per recordar-nos que el progrés constant és la clau d'un futur millor. Benvinguts, doncs, aquests referents de treball lent, tenaç i tan profitós.
L'acte de lliurament de premis -no podia ser d'altra manera-, també va comptar amb algun incís musical. La cultura, en aquesta ocasió a través de la música, sempre vol ser present als grans actes. Només un però, de tota manera. S'hi van interpretar un parell de grandíssimes cançons del nostre patrimoni popular modern: "Qualsevol nit pot sortir el sol", de Jaume Sisa, i "País petit", de Lluís Llach. No seré jo qui discuteixi ni la qualitat ni el valor sentimental de tots dos temes, ans al contrari, però el que sí que em sobta és que durant un acte de lliurament d'uns premis que miren descaradament cap al futur, calgui recórrer als clàssics populars, per dir-ne d'alguna manera. Si volem un futur nou i millor, també en els referents culturals, musicals en aquest cas, caldria anar innovant i apostant per noves propostes, i deixar de recrear-nos en èxits segurs i massa còmodes, sobretot atesa la composició del pati de butaques.
Felicitats als premiats ahir, per la seva feina i per la seva claríssima vocació de progrés. I, si us plau, que aquesta voluntat de cercar i d'innovar molt més enllà del que ja sabem es faci extensiva, també, al món de la cultura, que falta li fa. Això sí, que sigui reconeixent el talent i l'excel·lència autèntics.