Què se'n pot esperar de bo, quan la divisió i l'enfrontament esdevenen l'únic argument de debat polític? Què, quan l'odi a qui pensa diferent és el foc que cal alimentar perquè la foguera social sigui cada dia més gran? Què, quan la mentida i les realitats inventades volen substituir la veritat? Qualsevol persona amb dos dits de front respondria que res, que absolutament res de bo. Doncs aquest és l'escenari que fa temps que estan dibuixant alguns, amb la fosca esperança de guanyar i convèncer una majoria de ciutadans, però sense assolir els resultats que esperen.
És molt trist veure com aquells que es fan dir constitucionalistes -algun nom innocent s'havien de posar- basen el seu discurs en la provocació i en la busca constant d'una fractura social, d'un enfrontament violent que es pugui reprimir per les armes, fins a la victòria, de l'única manera que saben, amb la força bruta. El resultat? D'una banda, el ridícul de pretendre perseguir persones pacífiques, ja siguin polítics, bombers, músics o mestres, per mirar de dibuixar una massa social violenta que no existeix, sense cap pudor en criminalitzar-les per damunt, inclús, d'aquells que fa unes dècades van fer de la lluita armada pràctica habitual. D'una altra banda, estan propiciant una cohesió social de resistència com segurament mai no s'havia vist en aquest país i que mereix respecte, quan no admiració, més enllà de les nostres fronteres.
En aquest escenari de provocació i de mentida permanents, ens tocarà reconstruir allò que un dit estat democràtic ha torpedinat sense miraments els darrers dos mesos. S'acosten dies decisius, dies en què l'orgull i el pragmatisme hauran de trobar un put d'equilibri, si realment l'objectiu és una societat unida, justa i digna, i no aquesta realitat repressora que ens toca viure i suportar, com si fos un malson permanent. Que la intel·ligència il·lumini aquells que ara han de decidir el nostre futur.