Ahir a la nit, per casualitat, en un d'aquest programes de televisió en què hi ha algú que imita algú que canta (segueixo pensant que diu molt poc en favor de l'imitat i molt de l'imitador), vaig ensopegar amb una cançó que em va dur, de cop a uns anys en què tot semblava possible, perquè tot estava per fer. Em refereixo a "Santa Lucía", de Miguel Ríos, un tema que va formar part del doble vinil, "Rock & Ríos" que es va editar el 1882 i que, cosa estranya fins i tot per a una època en que per televisió es podien veure programes dedicats a la música, es va poder escoltar en un programa especial, en horari de tarda, un 7 de maig.
No crec que em falli la memòria si dic que vaig veure aquell programa, còmodament assegut en un sofà al costat de qui aleshores era la meva companya d'il·lusions juvenils i que avui encara segueix al meu costat i recordo que em vaig quedar absolutament bocabadat amb aquell so nou, fresc, contundent, engrescador, d'aquelles cançons que van acabar publicades en un àlbum que encara conservo en un racó de casa. Recordo encara la sensació de deixar-me endur per aquella música, una sensació que potser només he tornat a viure, amb la mateixa intensitat, escoltant "Un pont de mar blava", de Lluís Llach, al Palau Sant Jordi, un regal impagable de la meva companya de viatge.
No crec que sigui caure en el tòpic aquell que proclama que qualsevol temps passat va ser millor, si dic que avui trobo a faltar la frescor, la novetat, en molt del que s'està fent, i no parlo ara només de música. Cert que els vuitanta van ser uns anys extraordinàriament creatius, que convidaven a creure que es podia fer "todo a pulmón", com també cantava Ríos, però crec que podíem esperar alguna cosa més d'un principi de segle, fins al moment, prou decebedor.
Avui, i no pels temps passats, sinó per l'energia que cal recuperar i no deixar anar mai, us proposo de tornar a escoltar una cançó d'amor de fa molts anys, i que res té a veure amb el regust de peix bullit de tantes i tantes altres cançons d'amor.