Ara sí. Després d'uns dies estranys, de relleus i nomenaments, encetem una setmana sencera, en què el nou Govern ha de començar a caminar, a l'espera que faci el mateix el seu homòleg madrileny. A partir d'aquí, molts interrogants per a un escenari nou amb molts actors i massa llibrets vells.
El cas de Catalunya és entrar en un terreny inexplorat on, de moment, només podem entreveure alguns indicis no sempre prou engrescadors. Ahir mateix, entrevista al el president Torra, plena de bones paraules, però amb poques concrecions que aportin una mica de llum sobre on anem i què podem esperar del futur més immediat. D'altra banda, des del moment en què es van saber els noms del nou Govern, a les xarxes s'han multiplicat els missatges de suport i satisfacció (i de simple adulació, si fem cas de la proliferació del tractament protocol·lari), entre els quals era molt fàcil llegir una posicionament de molts treballadors públics i alts càrrecs en el sentit de començar a demanar compensacions pels suposats serveis prestats aquests darrers mesos d'ocupació. Malament rai si comencem així, i si no se'n fa neteja (i de moment no sembla que se n'hagi de fer gaire, ans al contrari).
Quant a Madrid, compàs d'espera fins que no tinguem la composició del seu govern. De moment, tot el que sabem del cert és que estarà liderat per un partit que no fa cap escarafall a l'hora de fer pactes amb PP o Ciutadans, ni de muntar-se al cavall desbocat del nacionalisme espanyolista més salvatge, amb 155 o sense, ni que sigui traint els seus suposats principis ideològics. Canvi d'actors, cosa que s'agraeix -i no pas poc- però que, ara mateix, encara dibuixa, només, el guió dels darrers mesos (o anys). Un guió prou conegut i prou advers. En qualsevol cas, res de nou, això d'entendre's i pactar amb qui calgui, a banda i banda, perquè la nostra història recent està farcida d'aquesta mena d'acords. Fem memòria, que ens ajudarà a entendre on som realment i què en podem esperar de tot plegat. D'optimisme, el just, per si de cas.