Aquests dies, els mitjans d'informació van ben farcits d'activitat política de tota mena. D'una activitat tan important i tan transcendent que fa que em demani per a qui?
Si he de ser sincer, tant em fa qui mani o deixi de manar al PSOE. Tant em fan les lluites intestines a les entranyes dels partits i qui en surti guanyador o derrotat. No és la meva guerra. Tant em fa, seguint amb aquest rampell de sinceritat, si anem a terceres eleccions a Espanya, o a quartes, ja posats; tant em fa, perquè aquesta, tampoc no és la meva guerra. I encara més: tant em fa si el president ha aconseguit o no la confiança de Parlament. Si el resultat de dos dies de debats hagués estat un altre, tant em faria, perquè vindria un altre president, una altra cambra, un altre projecte. Aquesta, per més que em diguin, tampoc no és la meva guerra.
Les meves guerres són guerres petites, sense titulars ni soroll. La meva guerra és aconseguir que el sou arribi a final de mes després de facilitar-me una vida confortable. La meva guerra és que el meu entorn més proper pugui viure i créixer amb dignitat i amb la certesa que hi ha un demà. La meva guerra és poder fer de la meva feina alguna cosa positiva i de la qual em pugui sentir orgullós, malgrat les estretors de tota mena. La meva guerra és, al capdavall, poder dormir cada nit segur i en pau, amb la certesa que he pogut aportar el meu granet de sorra perquè aquells que tinc més a prop i que d'una manera o altra m'estimo, siguin una mica més feliços.
Ben lluny dels focus i de qualsevol interès mediàtic, aquestes són les guerres meves de cada dia i penso que les de milions com jo. Algun dia seran també les seves?