Quina mandra. D'acord, avui és dilluns i costa d'arrencar. Però no només això. La mandra és per les setmanes que tot just comencem, amb una absurda campanya electoral que ja he decidit ni seguir més enllà del que és inevitable perquè tot ho envaeix. Només una reflexió: per què hauríem de creure i confiar en la paraula d'aquells que han demostrat una absoluta incapacitat per llegir la voluntat de la gent i actuar en conseqüència? Què ha canviat en un parell de mesos? Res. Res de res. Només el desesperat intent d'assolir una majoria àmplia que els atorgui el poder sense haver de parlar ni pactar res amb ningú.
Quina mandra veure com aquí fem un salt enrere i tornem a parlar de consulta, acordada o no. Que no ho viem que cap majoria no permetrà una consulta legal? Que hem de fer, tornar a repetir el numeret d'una consulta on només va a votar una opció? Una nova consulta sense cap valor més enllà del testimonial? Una nova acció que acabi als tribunals?
I encara més. Quina mandra amb el tema de les llengües. Ahir, TV3 parlava del partit d'avui de la selecció espanyola a Toulouse, mentre que al rètol que acompanya la notícia es podia llegir Tolosa, nom occità de la localitat. En què quedem? Una nova mosta del bilingüisme que proclama Ciutadans? Incompetència? Falta de criteri?
Tres situacions diferents que fan mandra. I me'n fan, sobretot, perquè evidencien que les paraules, de tant en tant, poc tenen a veure amb les conviccions. Diem una cosa per quedar bé, però com que no ens acabem de creure (de vegades, ni comencem) allò que surt de la nostra boca, passa el que passa, i no aconseguim passar del ridícul o de la mentida absurda. I així ens va.