És curiós, però com més ampla és la nostra visió de les coses i com més sabem o podem conèixer, més ens agrada trobar petits espais que anem fent nostres. Vivim en un món global i interconnectat, però ens agraden els racons. Sempre acabem anant a petar als racons.
Hi ha racons bonics, on ens trobem a gust; racons nostres, que hem fet amb esforç; racons de memòria, on ens agrada perdre'ns o on no voldríem tornar mai; hi ha racons d'afecte sincer i de passió; n'hi ha d'intimitat, on trobar-nos amb els nostres pensaments, i n'hi ha de vergonya, també. Vulguem o no, la nostra existència es va omplint, a poc a poc, de petits espais íntims, personals, on ens trobem a gust o dels quals intentem -sovint sense èxit- fugir.
Com més sé del món i com general és la visió que tinc de les coses, més m'estimo aquests petits racons de pau que fan que la vida tingui realment sentit i valgui la pena, i més admiro la gent que és capaç de veure'ls, d'intuir-los fins i tot, de fer-los realitat, i més envejo la seva capacitat de treure partit de tot i de no res i de ser feliç, ni que sigui a partir de petits raconets de felicitat per compartir amb els altres.
Llavors, al costat d'aquestes persones que saben veure la màgia allà on molts amb prou feines veiem coses, em sento enormement ric i afortunat. És amb elles que sé quin és el meu racó en aquest món tan gran, i que no em sento gens arraconat.