Ho admeto, fins ara he estat vivint en algun altre lloc, i no ho sabia. Sort en tinc dels unionistes espanyolistes que em fan veure que, fins fa quatre dies, Catalunya era una terra pròspera, unida, on les famílies no discutien i on qualsevol espai públic estava presidit per la cordialitat. Una bassa d'oli, vaja.
Es veu que fins ara no m'havia adonat que no hi havia disputes entre dretes i esquerres, ni entre rics i pobres, ni entre pujolistes i roquistes, ni entre convergents i socialistes, ni entre madridistes i barcelonistes, ni entre barcelonistes i espanyolistes, ni entre els de Pepsi i els de Coca-cola, ni entre els de Beatles i els dels Stones, ni entre els de Llach i els de Serrat, posem per cas. Fins i tot, penso que ni entre els de Sabadell i els de Terassa, ni entre els de Reus i els de Tarragona, ni entre els de Tèrmens i els de Menàrguens. Res. Tot això i molt més mai no ha estat motiu de disputa.
Però ara, tot és diferent. Ara les famílies no es parlen, els sopars de Nadal són una tragèdia, els amics es barallen, els barris i els pobles estan enfrontats i els patis d'escola són una mena de camp de batalla. I tot per culpa de la independència, que tot ho trenca al seu pas.
Sort que m'ho han explicat, que si no, seguiria desconeixent la immensa sort que hem tingut fins ara. I això que també diuen que allò de l'oasi català era mentida. Ho admeto, hi ha coses que el meu poc senderi no arriba a comprendre.