Quina mandra que em fa haver de tornar a patir una nova campanya electoral. I aquesta és només la primera de les tres que haurem de suportar, si tot va bé -quina ironia, pensant en allò de si no vols caldo, tres tasses- aquest llarguíssim any permanentment electoral.
I comencem bé, amb unes municipals on els excessos de photoshop es combinen amb els de somriures impostats i de promeses que sabem que mai no es compliran o que més val que mai no es facin realitat, que de tot n'hi ha. I votarem regidors, un cop més, mirant més municipi enllà que cap a casa. I tot quedarà, almenys en el cas de la meva ciutat, em temo, si fa no fa igual com sempre, amb algunes cares noves i altres que no hi ha manera de perdre de vista.
Però això deu ser aquesta democràcia que ens fa tan feliços. Un fart de demagògia, una pressió que fa venir ganes de no sortir de casa, una exhibició pública que tot sovint ratlla l'obscenitat per part de candidats que gairebé maten per una foto (ara per un selfie) i, si fem mitja passa enrere per agafar una mínima perspectiva, una vergonya aliena més que considerable.
Però agafem-nos fort, que aquesta només és la primera part d'una trilogia absurda que, ens agradi o no, decidirà el nostre futur com a país, molt em temo, per moltes dècades, i no només per una legislatura. Faríem bé de mirar, ni que només fos per un cop, la que ens ve a sobre amb les ulleres de veure la transcendència de tot plegat, més enllà de les ridícules i velles maneres que uns i altres tenen de fer allò que en diuen política, i que no passa, en molts casos, de no perdre allò que consideren seu, per alguna estranya mena de llei natural: el poder.
