Avui potser em posaré de peus a alguna que altra galleda, però no em sé estar. No m'agrada gens la proposta de mobilitzacions per a l'11 de setembre. Ja està dit. I no m'agrada gens per dos motius, fonamentalment.
En primer lloc, ja dubtava l'any passat, i encara més enguany, si hem de seguir amb una mena de gran gimcana de cada setembre, ara que tenim un Parlament amb majoria independentista -diuen- i amb un Govern compromès amb un determinat full de ruta. Crec que la responsabilitat és allà, ja no al carrer. Els ciutadans ja vam empènyer fins que hem arribat al punt on ens trobem. Nosaltres sí que som a punt. Però i ells? I els que tenen el poder i la responsabilitat de fer possibles les coses? Ah, i per cert, les manifestacions de la Diada descentralitzades eren la norma fins fa quatre dies, com aquell que diu, que consti.
En segon lloc, i sobretot, perquè penso que la consecució de la independència per part d'un país és l'acte polític suprem, el més important, el més transcendental per als seus ciutadans. Comparar aquest pas històric amb el futbol, o amb el gol de la nostra vida, em sembla una reducció tan bèstia que, ho he de dir, m'ofèn. Amb la independència no fem cap gol a ningú. Amb la independència, si mai arriba, ens proclamem sobirans. Nosaltres sols, sense ningú i contra ningú. No som cap equip guanyador, som un país que decideix que vol ser i que és.
Ara que, ben mirat, potser sí que els símils futbolístics són oportuns, si tirem de la memòria Barça i ens situem en aquelles èpoques en què no guanyava res, però amb un o dos golets al Madrid ja salvava la temporada sencera. Potser sí que una polida manifestació cada any, tots contents cap a casa, i a esperar un nou 11 de setembre, mentre les expectatives es van diluint pels passadissos i els despatxos. Però mira tu, qui dies passa, anys empeny. I anar fent.