Quatre mesos i un dia. No, no és cap sentència -o potser sí, qui ho sap-. Només és el temps que ha passat des d'aquell memorable 1 d'octubre, en què la gent, la ciutadania anònima en general, va donar una lliçó a tothom, començant per les forces del poder i acabant per tota la classe política, un cop més desbordada per la realitat.
Dolen, aquests quatre mesos i un dia. I dolen perquè alguns han volgut caricaturitzar els fets, en un exercici de cinisme impropi d'un suposat servidor públic; perquè uns altres estan pagant amb presó o exili que aquella data fos possible; i dolen, sobretot, perquè sembla que ja són un mur de desmemòria, una pàgina passada que permet retornar al relat inicial de les pugnes de volada gallinàcia dels interessos polítics més mesquins.
Potser sí que, al capdavall, quatre mesos i un dia són una condemna per als ciutadans. Potser sí que tot el que hi ha passat no ha servit de res, més enllà de la vergonya aliena o de l'afany de venjança. Vistes les darreres hores, sembla que hi ha qui oblida més aviat del que cabria esperar, i això no és just, sobretot per a tothom que es va jugar el físic, literalment, per fer realitat aquella jornada.
D'altra banda, enmig d'aquest panorama impresentable de pugnes i cops de colze, els que van exercir la brutalitat sense cap mena de pudor, treuen pit i, com el màxim responsable de l'acció policial del primer de novembre, Diego Pérez de los Cobos, afirmen cofois que el compliment de la llei està per sobre de la convivència ciutadana. Entesos? Ha quedat prou clar? Doncs això: nosaltres discutim, ells avancen orgullosos aixafant-ho tot al seu pas.