Tot sovint, quan pensen que hi ha alguna cosa que és insuperable, apareix algun il·luminat que ens domostra que el límit de tot plegat sempre pot ser més amunt, més lluny que no havíem imaginat. Això és el que està passant des de fa dies amb l'orgia judicial que l'Estat Espanyol va començar ja fa massa temps contra l'independentisme, mirant de criminalitzar qualsevol dissidència, tot sovint pel boc gros i mirant de fer passar bou per bèstia grossa, tant si es tracta de polítics, com de mestres, músics, mecànics, pallassos, periodistes...
Aquesta bogeria va començar amb l'empresonament preventiu de líders cívics i de tot el Govern de la Generalitat, llevat del president i dels consellers que es van exiliar. Van seguir sortides i noves entrades a presó d'alguns càrrecs públics, sense gaire més explicacions que allò d'"ara et deixo sortir, ara et torno a tancar", amb arguments més que dubtosos o, més ben dit, sense gaires arguments. Després va venir la famosa primera euroordre per detenir els exiliats, que es va retirar per inútil. Més endavant una nova euroordre amb polítics a quatre països diferents i que tot sembla indicar que tampoc no servirà de res perquè l'orgull hispànic s'ha mostrat incapaç de fer les coses d'acord amb el que marquen les normes. I a veure què més vindrà, perquè dubto molt que aquests jutges i tribunals madrilenys, ferits en la seva gallardia, s'aturin i admetin que no tenen causa. Ni remei.
I quan tot semblava insuperable, apareix l'ínclit Pedro Sánchez proposant una reforma del codi penal per encabir-hi aquests suposats delictes que s'estan perseguint, amb la qual cosa admet, de forma més que evident, que els actes que avui porten els nostres polítics a presó o a l'exili, no estan recollits per la legilsació vigent i, per tant, no són constitutius de delicte. Molt gran, aquest reconeixement públic. Segur que els tribunals europeus en prendran bona nota; aquests tribunals que per a la premsa del règim són la reencarnació del complot judeomasònic contra la sacrosanta nació espanyola d'aquest neofranquisme que s'escampa arreu. Si hi afegim les reiterades declaracions del ministre Montoro negant el mal ús de fons públics, contradient uns informes més que sospitosos de la Guàrdia Civil i negant, de fet, el delicte de malbaratament, ens queda un escenari ben galdós de la política, de la justícia i de les forces d'ordre públic espanyoles, absolutament tenyit d'irracionalitat i d'odi.
Tot plegat semblaria l'argument d'una versió ridícula de qualsevol sainet més propi del segle XIX que dels temps que corren, si no fos perquè aquest enorme despropòsit manté una pila de gent, titllada de terrorista o de colpista amb absoluta desvergonya, a la presó o a l'exili, a banda de moltíssimes persones immerses en procesos judicials absurds i, n'estic convençut, condemnats al fracàs, si encara hi queda una mínima dosi de justícia, en aquell país de sonats i de fanàtics.