El menyspreu del saber i l'odi contra tot el que és diferent són dos trets característics d'una determinada mentalitat casposa i rància de l'Espanya de postguerra. Però de tant en tant, encara apareixen personatges que ens recorden que setanta anys, posem per cas, no són gran cosa, i que determinades creences encara segueixen ben arrelades en algun que altre individu. Un bon exemple el podem trobar no entre una colla de neofeixistes rapats, sinó, per exemple, en la jutgessa que va retirar la custòdia de la seva filla a una mare, tot argumentant que l'aprenentatge del català podia ser un escull a la seva evolució.
L'afirmació és molt greu, per la ignorància que reflecteix. És doblement greu perquè ve d'una jutgessa, una persona a qui se li suposa una determinada formació i un cervell amb capacitat de raonar per poder distingir el bé del mal. Però és encara més clamorosa perquè la tal jutgessa ho és de Tenerife, localitat eminentment turística, on les llengües no només conviuen, sinó que el coneixement de més d'una és un valor en ell mateix, encara que només sigui per pur interès econòmic.
Així està el pati. Una cosa és parlar d'aprendre diferents llengües i una altra parlar del català, una mena de trampa mental degenerativa que deu poder convertir una persona normal en una mena d'ésser socialment marginat. Quanta misèria intel.lectual.
Per sort la cosa ha acabat bé i la jutgessa de marres no se n'ha sortit. Això sí, després d'un parell d'anys de plets i de nombroses despeses. Quants diners i quantes energies podríem estalviar si el seny fos moneda d'us més corrent, també als tribunals.