De tant en tant, l'atzar, la casualitat, o el simple decurs de l'existència ho capgira tot. De tant en tant, apareix un gir de guió sorprenent en la nostra aparent rutina i ho posa tot potes enlaire. Pot ser un canvi de feina, una malaltia, una mort, alguna persona que entra en la nostra vida, un accident, un premi a la loteria... qualsevol cosa, positiva o negativa, ho pot capgirar tot en un moment i sembrar de caos allò que era ordre i placidesa.
I quan això passa, què ens queda, per retornar a la calma? Doncs, tot sovint, no res més que fer alguna mena de procés mental, de dol fins i tot, entomar els canvis, admetre que han vingut per quedar-se i, des de l'acceptació de la realitat -que no des de la resignació- tornar a alçar el castell aparentment inexpugnable, tot i que en realitat sempre fràgil, de la nostra vida, del nostre entorn.
Quan el caos es fa amo i senyor, és hora d'anar destriant, peça a peça, què ens quedem i què val la pena deixar anar, soltar llast, llençar. I amb allò que ens quedem, anem posant ordre de nou, a poc a poc, amb mandra al principi, però amb la certesa de saber que triar és bo, i que la possibilitat, o el deure, d'endreçar és l'oportunitat que ens ofereix qualsevol trasbals. I així tot va trobant de nou el seu lloc, un lloc diferent, nou i agradable, on ens acabem sentint novament a gust.
Enmig del desordre, les petites accions, la feina discreta i constant, és allò que ho pot tornar tot a lloc. Són els petits gestos, gairebé trivials, però sempre tan imprescindibles com una abraçada en el moment just, els que ens lliguen fort a allò que som i a allò que volem tornar a ser, quan tot trontolla.