Ho hem vist en multitud de pel·lícules nordamericanes: hi ha molta gent que mor de malalties perfectament tractables per no tenir una assegurança privada que cobreixi les deficiències del seu sistema públic de salut. Sort tenim, pensem aleshores, que la sanitat espanyola és universal i garanteix l'accés de tothom als seus serveis. I ens quedem tan amples.
Però resulta que no. Resulta que la sanitat espanyola, i la catalana evidentment, no és tan gratuïta com sembla i, per tant, deixa de ser tan universal com ens diuen. Fa uns dies vaig llegir aquest article que posa en evidència la imposiblitat de moltes persones d'accedir a la medicació que necessiten, per manca de recursos. La pobresa sanitària existeix, igual com existeix la pobresa energètica, i també mata, de manera silenciosa.
Aniria sent hora de revisar conceptes com universalitat i gratuïtat, i fer-ho des d'una perspectiva més real i més social. I ja de passada, apliquem la lliçó a altres aspectes de la vida, com ara l'educació pública, que també passa per universal i gratuïta i que suposa a les famílies una despesa gens menor cada curs. És molt fàcil presumir de serveis de franc, però fer pagar per tot el que els envolta i que resulta imprescindible per poder-los aplicar. I en aquest punt ens trobem.