L'ús de la paraula és, a banda de mitjà de comunicació més senzill, una manera de modular allò que es vol dir, i d'adaptar el nostre discurs a la realitat que vivim o als destinataris del nostre missatge. Així, no és gens estrany veure com determinades persones que gaudeixen d'una bona repercussió mediàtica, tot sovint hagin de jugar amb les paraules per corregir el seu discurs i per evitar que resulti ridícul davant de la relitat.
El darrer exemple el tenim en dues expressions recents que ha fet ben seves Alícia Sánchez Camacho. Tot just fa un mes, s'omplia la boca amb allò de la "majoria silenciosa" que s'havia quedat a casa l'11 de setembre. Ara parla de la "Catalunya silenciosa" que va trencar el seu silenci el 12 d'octubre. Segons les seves pròpies paraules, aquells que s'entesta a abanderar ja no són ni majoria, ni silenciosa, perquè ja s'han expressat. Ara són una representació d'una majoria que no es fa encara evident. Aviat potser seran el somni (o el deliri) d'una nit d'estiu, ni que ja siguem a la tardor, per més que s'hi vulgui entestar, per bé que ja sense arguments ni massa convicció.
És tan absurd negar l'evidència com intentar vendre una plaça bastant plena (no "abarrotà") com l'expressió de la voluntat majoritària d'una societat, que ja va dir la seva tot just fa un mes. Si no se saben valorar prou bé les evidències, es corre el risc d'arribar a conclusions absurdes, només justificables des del fanatisme o des de la voluntat no voler acceptar una derrota.
Si bé doña Alícia va veure (tot i potser sense parar gaire atenció) el capítol de Barri Sèsam dedicat a l'ús de la paraula adequada i ha corregit una mica el seu discurs, tot i qu encara no prou, s'haurà de tornar a mirar el de comptar (ja siguin pastissos o manifestants) i potser, fins i tot, aquell que comenta la diferència entre "lluny" i "a prop". Així, de passada, podria adonar-se de qui té realment ben a prop. Encara que ben mirat, tot suma, oi? I és que per tal de sumar tot s'hi val.
