És molt difícil acabar decebut quan no s'espera res. Aquesta sensació tan aplicable a molts moments de la vida és la que sento aquests dies davant de diferents fets que estan passant.
Em deixa indiferent el rebombori sobre el documental de Joan Carles I i les darrers paraules que li va dedicar Franco abans de morir. Que potser acabem de descobrir que el monarca va ser l'hereu del llegat polític del dictador? Que no tenim memòria?
Em deixa indiferent la possibilitat que hi hagi o no govern a Madrid. Personalment, penso que s'acabaran posant d'acord les formacions més reaccionàries per assegurar que res no canviarà. D'altra banda, fer bandera i trinxera d'una proposta que no pot tirar endavant de cap manera, perquè mai no sumarà prou voluntats, la del referèndum, és parlar mirant de reüll un electorat que potser farà falta d'aquí a quatre dies (o a quatre mesos).
Em deixa indiferent la passivitat política i judicial d'aquells que callen davant de l'apologia feixista, amb la seva indecent i impune exhibició de símbols, uniformes, banderes i himnes, i que corren a empresonar un parell de titellaires. De fet, el que em deixa indiferent és aquest particular concepte de democràcia i de justícia.
Vivim temps estranys. Potser temps de nou posicionament ideològic. En tot cas, uns temps dels quals no puc esperar res, perquè només retornen el tuf ranci de l'Espanya secular.