per en 13 Març 2015
382 Vistes

Des de la polèmica declaració al jutjat de Joan Laporta, aquella en què es va posar de manifest que fer-ho en català no és gens fàcil, hi ha un cert debat, un discretíssim debat -com sol ser en determinats temes- sobre el paper de la nostra llengua davant l'administració de justícia.  Remarco "justícia".

Fa dècades que el català és legalment (remarco "legalment") una llengua perfectament vàlida, també, davant la justícia.  Però si mirem la situació actual, no la de fa dècades, veurem que el fet que una llei reconegui un dret a les persones pot voler dir ben poca cosa.  Nosaltres tenim el dret però l'altra part es veu que no té cap obligació de garantir que el puguem exercir.  Qui no ha anat mai a cal notari, o a veure un advocat, per exemple i ha tingut la sensació d'entrar en terra castellana profunda (lingüísticament parlant)?

Aquesta situació, ben mirat, no és nova.  La llei també diu que tenim dret al treball, i hi ha milers i milers d'aturats;  o el dret a un habitatge digne, i els desnonaments no s'aturen;  o el dret a determinades prestacions, i molta gent mor abans de rebre-les.  Com no hauria de passar el mateix amb la llengua?

Per si de cas algú encara tenia dubtes, proclamar l'existència d'un dret, ho faci qui ho faci i pels mitjans que ho faci, no serveix absolutament de res.  També en matèria judicial cal fer un pas endavant.  Cal fer el pas endavant definitiu. Fins que no fem aquest pas, seguirem en aquesta absurda roda de hàmster que és proclamar el nostre dret al que sigui.  En aquest cas, a l'accés a la justícia en la nostra llengua.

Publicat a: Actualitat