per en 14 Desembre 2018
268 Vistes

De tant en tant la vida es complica i tot resulta fosc, trist i prescindible.  No sabem gaire com ni per què hem arribat al punt on ens trobem, i decidir cap a on anar, de quina manera, o em companyia de qui, resulta una feina titànica que ens supera i ens bloqueja.

Segurament tots hem tingut aquesta sensació en algun moment o altre de les nostres vides, en general més còmodes, més plàcides i, inclús, més predicibles.  Però el caos i els núvols existeixen, igual com les tempestes.  I quan l’aiguat ens cau a sobre, què fem?  Si tenim dos dits de seny, arrecerar-nos allà on sabem que estem segurs, per fràgils o temporal que sigui el recer, i anar valorant possibles passos a fer.  Podem arribar fins a un altre portal?  Hi ha algun voladís o algun balcó que doni aixopluc?  I així, a poc a poc, anem esquivant la tempesta i anem avançant mentre la nuvolada passa.

Buscar la seguretat del que tenim més a mà, més a la vora, sempre és una aposta sàvia.  De vegades, si no, pot passar que de tant mirar el cel, gris i amenaçador, se’ns passin els coberts que ens poden arrecerar.  Així doncs, per si de cas, mirem de no oblidar què i qui tenim al costat realment, per quan arribin els aiguats i tot es torni confús i complicat.

Tot plegat pot semblar massa evident, però tant nosaltres sols, com en la nostra vida en societat, de tant en tant, ens perdem en el caos i tenim la temptació de remenar-nos-hi, a cara descoberta, amb l’esperança, sempre vana, que no podrà amb nosaltres, i amb una gosadia sempre excessiva.  Aleshores, normalment massa tard, ens adonem que és quan tot es confon, que cal aturar-se, pensar, abandonar els objectius massa llargs, i anar avançant, pas a pas, però amb seguretat, sabedors que alentir els moviments no és cap renúncia, ni cap símptoma de fracàs.

Publicat a: Actualitat
Sigues el primer a qui li agrada això.