Ja sé que pot semblar un tòpic, però en aquesta ocasió, a banda de tòpic, em sembla que és també tota una evidència, una realitat: tot s'acaba. S'acaba una determinada feina, s'acaba una etapa concreta de la nostra vica, i també s'acaba la vida mateixa. És el que té aquesta existència que anem fent dia a dia: data de caducitat; tot sovint incerta, indeterminada, però en té sempre i per a tot.
Arribat el moment dels comiats, l'hora dels adéus, per seguir amb els tòpics, la cosa ja no és tan segura ni tan igual. Aquí ja trobem comiats memorables, finals discretíssims, ràbia, fins i tot, perquè el comiat ja no depèn ni de nosaltres, sinó de la gent amb qui hem compartit hores, dies, rutines i experiències. Sobretot experiències que, en forma de records, diran què hem fet i què hem aportat de positiu a aquesta mena d'enorme projecte comú i compartit que és la història petita que anem construint cadascú de nosaltres de manera anònima, però que mica en mica, anònimament, acaba sent la història de la humanitat sencera.
Tot s'acaba, i ens sap greu, perquè sempre ens agradaria tenir una mica de temps afegit, quan les coses ens van més o menys com volem. Però no. La realitat és molt tossuda i el rellotge implacable. I quan arriba el moment del comiat, a tot el que podem arribar a aspirar -que no és poc- és a plegar veles amb dignitat i a deixar un bon record de nosaltres en la memòria d'aquells que hem tingut a la vora. Al capdavall, el record d'aquells que ens han precedit i que un dia van sortir de les nostres vides forma part del nostre present, forma part d'allò que anem fent i vivint i, d'alguna manera o altra, fa que res ni ningú no hagi viscut, ni treballat, ni jugat, ni rigut, ni plorat, ni estimat en va.
I és que la vida i tot el que implica és efímera, però el record i la memòria, i més si poden ser amables, duren una mica més.