Què ho fa que un dia qualsevol, sense previ avís, acabi sent un dia extraordinari? Potser, que allò que el fa extraordinari sigui que res no es presenti com a excepcional, ni singular, ni memorable. Potser, que les coses, algunes gens rutinàries però tampoc irrepetibles, senzillament passen, en una seqüència natural, sense estridències, fins que acaben omplint les hores. Aleshores, sense esperar-ho, per sorpresa, te n'adones que aquest dia qualsevol ha acabat sent un gran dia.
Sovint tenim la temptació de mirar de viure en una mena de muntanya russa, carregada d'adrenalina, de descobertes, de vertigen, pensant que així som més conscients que aprofitem cada minut de les nostres vides i que res d'allò que tenim a l'abast no se'ns escapa. Ens agrada experimentar, visitar llocs i situacions noves. I quan ho fem, sentim la satisfacció de fer miques aquella rutina inevitable, però que tant ofega.
I vet aquí de tant en tant, sense que ens ho proposem, apareix un dia rodó, sense estridències ni focs d'artifici, però rodó. I quan això passa ens adonem que qualsevol dia pot sortir el sol, el mateix sol que surt i se'n va cada dia.