Per a què serveix la cultura? Aquesta és una pregunta que ens hauríem de plantejar de tant en tant. Si ho féssim, de ben segur que en sortiríem guanyant molt com a país. I és que ja fa anys que corre el concepte d'indústries culturals, com a clau de volta de tot un seguit d'activitats que es veu que han de generar guanys econòmics perquè pagui la pena que segueixin existint. Altrament, de sempre, hi ha hagut qui veu la cultura com un privilegi intel·lectual del qual només poden gaudir quatre elegits capaços de tastar els plaers de totes les arts. Si ens hi fixem bé, entre aquests dos conceptes: negoci i luxe, navega la major part de l'activitat cultural a casa nostra. Tant en un cas com en l'altre, la resposta de per a què serveix tot plegat serà "per donar satisfacció a un petit grup de persones".
I si provéssim de canviar de concepte i defensar que la cultura, en les seves múltiples manifestacions, des de l'òpera fins als castells, des de les més selectes galeries d'art fins al teatre amateur, des de les orquestres simfòniques fins als músics de carrer, des dels grans noms de la literatura fins al xaval que escriu poemes adolescents... només tenen sentit si serveixen perquè la població en general, el màxim de persones possible, tinguin una major capacitat crítica i una visió més àmplia de la realitat que ens envolta? Bé, segurament que aquesta idea és massa revolucionària, fins i tot per als revolucionaris de saló que tant a gust viuen a les estances de la cultura oficial.
Aquesta reflexió ve a tomb d'una petita polèmica, molt local si voleu, entre una persona de cultura i un personatge popular que va participar en un espai de reflexió i debat, segons alguns, sense l'alt nivell intel·lectual que aquell fòrum exigiria. La polèmica, purament anecdòtica, de fet, reflecteix a la perfecció l'hermetisme i la impermeabilitat de l'espai cultural, reservat a unes elits que se l'han fet seu, encara que ningú no els ha dit que ho sigui, ni en tinguin cap dret. Curiosament, la polèmica també m'ha recordat, salvant les distàncies, el cas de Jorge Javier Vázquez, quan va guanyar un Premi Ondas l'any 2009 (la cosa no és cap novetat, doncs) i va haver de patir el boicot de molts suposats companys seus de professió, es veu que seriosos i digníssims.
Benvingudes totes les veus, totes les formes d'expressió, totes les ganes de crear, de pensar i de dir. Només des d'aquesta immensa finestra oberta al món que és l'univers de les idees, de totes, absolutament totes, les idees, construirem una societat més sabia, més lliure i, al capdavall, més culta, i no des dels cenacles amagats, i tot sovint ben mediocres, dit sigui de passada, dels que es consideren iniciats i posseïdors del coneixement suprem i de no sé quins drets exclusius a no sé què.