Aquesta és potser una de les preguntes que menys es fan els governs: per a què serveix una cultura? La resposta, si mirem en perspectiva, pot anar des de la manifestació suprema de la identitat col.lectiva, fins al mercantilisme més pur, passant per un mai dit en veu alta, però molts cops aplicat "per a res" (o per lluir).
Ara que corren temps de canvis, penso que és pertinent tornar-nos a platejar la pregunta. Aquesta que he formulat i altres, com ara: la cultura ens ha de fer més rics? En cas afirmatiu, a qui? En podem prescindir? Ens la podem estalviar? i, sobretot, la nostra política cultural serveix per fer més sàvia la gent? I aquí caldria aclarir que parlo de tota la gent, no només d'una selecta minoria amb possibles que tradicionalment l'ha fet objecte de propietat privada.
El mateix, si fa no fa, passa amb la llengua. Les preguntes podrien ser gairebé les mateixes. El repte per al nou futur, si em permeteu, potser hauria de venir d'una altra pregunta: quines experiències vitals positives tenim associades a la nostra llengua? Si parlem del català -i evidentment en parlo- potser una de les màximes i més compartides podria ser el dia que vaig aprovar aquell fastigós nivell de català i em vaig treure de sobre aquesta maleïda espasa de Dàmocles. Així, no anem enlloc.
Llengua i cultura, per a mi un tot inseparable en molts moments, o serveixen per proporcionar-nos experiències positives i moments vitals dignes de retenir en la memòria, o no serveixen de res. Si no, seguiran fent negoci amb elles com els plagui a aquells que les dicten des de l'oficialitat i seguiran sent aquella mena de camisa (generalment de poca qualitat) que comprem en un moment donat, que ens fa molta gràcia i que dura el que dura, però més aviat poc. Potser aniria sent hora que creiem en la cultura més enllà de com a luxe o com a negoci, i en la llengua, més com a experiència vital positiva i digna de ser viscuda que com a exhibició de domini idiomàtic.