Ningú no en parla, i potser això és el que més em fa témer el pitjor. Fa temps que el català va cedint el poc espai que té en favor de l'espanyol. I no parlo de les imposicions legals a les escoles, per exemple, parlo, sense anar més lluny, dels partits independentistes que incorporen el castellà, fins i tot quan no cal, pensant que així arreplegaran quatre vots més (fals); parlo de l'ús i abús de l'intraduïble, pel que sembla, "sí se puede"; parlo d'algun ajuntament, com el de Lleida, que no modifica el seu reglament d'usos lingüístics -no li cal-, però que el va incomplint a base d'anar generalitzant el bilingüisme; parlo de la poca, quan no nul.la presència de la nostra llengua en amplis sectors comercials i de serveis turístics (a banda dels ja clàssics sanitari, jurídic...); parlo del pegat permanent que sembla que ja ens va bé, del cinema en català; parlo, en definitiva, d'un retorn implacable a la situació de fa trenta anys, com a mínim.
L'autocomplaença acostuma a ser l'origen de tots els mals, i molt em temo que amb la llengua ens trobem a la porta del drama i no ho sabem ni volem veure. No s'ha encetat encara el debat sobre la llengua en aquesta hipotètica república catalana, i potser és que no li convé a ningú en temps d'eleccions contínues. Però la realitat és la que és i hem vist, fins i tot aplaudint, com sortia del calaix la Norma, aquella nina que ens parlava de llengua fa quaranta anys; hem vist com la bandera de la llengua segueix sent l'ortografia i la correcció, encara que anem perdent espais d'ús; hem vist, en definitiva, com la política política i la realitat lingüístiques cada dia van tendint més cap a posicions de resistència o de pactisme inútil que no pas de progrés. I ja ens va bé.
Cap debat. Silenci. Molt preocupant tot plegat. Però és clar, si ni els partits, ni les forces socials més dinàmiques i progressistes, ni les administracions hi veuen cap problema, serà cosa meva, que tot m'ho miro pel costat més negatiu.