Hi ha un de tants debats interessants i imprescindibles que caldrà plantejar quan toqui, si és que això de la construcció d'un nou estat mai arriba a ser real, i és el de l'encaix de l'Aran, aquest petit tros d'Occitània, a Catalunya.
Fins ara hem anat fent lleis, declaracions de bones intencions, acords econòmics, traspassos de competències... però tard o d'hora caldrà plantejar les qüestions de fons, com ara el tema de la llengua, tant a la Val com a la resta del país, el coneixement de la realitat cultural i històrica aranesa (Occitana, si voleu), o la realitat social d'aquest territori. I quan això passi, quan els temes es posin a sobre de la taula de manera seriosa, no com una mena de concessions o de conquestes més o menys significatives, es faran visibles tots els fantasmes que hem anat amagant als armaris durant dècades, des de la indiferència dels uns, fins als interessos no sempre prou clars dels altres.
La realitat és que Catalunya compta amb un petit bocí d'Occitània al seu marc geogràfic, amb unes realitats clarament diferenciades que cal saber valorar, i que haurien de servir per dibuixar un model de convivència nou i franc. Però, insisteixo, per arribar fins aquí, més enllà de manifestos, de declaracions de bones intencions, d'estructures polítiques i acadèmiques, i de reivindicacions justificades o no, caldrà admetre errors, molts errors, i construir un marc d'entesa que passi per sobre de la indiferència, de la desconfiança i del postureig mediocres. Tot un repte i tota una obligació.