A veure si ho estic entenent bé. Resulta que amb un Parlament amb majoria independentista (ni catalanista, ni nacionalista, sinó independentista), amb un Govern que s'ha anat ajustant per aconseguir una cohesió també favorable a la independència (tot i que sembla que encara hi ha veus no prou convençudes) i amb un president de llarga trajectòria de sòlides conviccions independentistes, estem a les portes d'un fracàs (potser fins i tot ridícul) històric?
M'esteu dient que amb tot això a favor nostre, més una força social a prova de cops (literalment), amb una capacitat de mobilització pacífica sense precedents i amb dos dels seus líders empresonats injustament (Jordis, us volem a casa) ens trobem a les portes de la major involució política al nostre país des del cop d'estat de Franco?
Doncs, francament, em costa d'acceptar que amb tots aquests actius, els nostres representants polítics puguin empassar-se que els llibres d'història acabin parlant d'ells com d'aquells que no van saber evitar que les institucions d'autogovern de Catalunya passessin a mans de l'Estat Espanyol i que la presidència fos ocupada per algú com Rajoy, si no és que la cosa encara es posa més divertida i acabem tenint de president algun sinistre personatge com ara García Albiol, posem per cas. Ja posats...
No puc creure que entre tots plegats no siguem capaços d'evitar aquesta humiliació social tan brutal. I si així acaba sent, caldrà saber què ha passat, quin han estat els errors de càlcul i quines les lectures equivocades de la realitat, sense cap mena de dubtes una de les causes de més mals a qualsevol relació social.
Ja em disculpareu però em resulta del tot incomprensible i inacceptable que assumim que ocuparan les nostres institucions, la nostra escola, els nostres mitjans de comunicació, la nostra societat i les nostres vides en general i que ho entomem amb la resignació dels humiliats, que no ja ni vençuts, i que la nostra pregunta sigui quan durarà aquesta involució o qui es podrà presentar a unes noves eleccions, en futur indeterminat. No ho puc admetre, tot i que la realitat sempre ho supera tot, per bé o per mal. Entre avui i demà, totes les respostes. O potser no, encara?