Eurocopa de futbol i ni un gol agònic del traïdor independentista Piqué, ara heroi nacional hispànic, aconsegueix apartar de les primeres planes la violència desfermada dels seguidors d'alguna que altra selecció. Ben mirat, la violència en els estadis de futbol no és nova. Tots sabem què passa i com les gasten determinats grups d'afeccionats, tant d'aquí com de la resta d'Europa. També sabem que hi ha cataplasmes en forma de suspensió de competir a nivell internacional, per exemple. De tota manera, el que estem vivint aquests dies, sí que presenta alguna característica que ho fa prou singular.
Voldria remarcar la sensació que transmeten les imatges que anem veient, una voluntat expressa d'anar a fer mal. Més enllà de la passió o dels excessos alcohòlic, hi ha unes ganes de trencar, d'atacar, d'enfrontar-se a la policia, com si la violència fos una part més del ritual esportiu. Això potser sí que és nou, almenys d'una manera tan evident.
No sé si és la crisi, la frustració col.lectiva o anar tips de tot, però veure com es comporten determinats grups humans al carrer fa perdre, si encara ens en quedava, la fe en l'espècie. Potser, de fet, és conseqüència, d'una manera o altra, dels discursos que de fa anys van llençant els líders polítics, farcits d'odi i que s'han anat concretant en mesures concretes tan pròpies de hoolligans de la política com els camps de refugiats, amb la connivència d'una xenofòbia en expansió. En el fons, ens agradi o no, sembrar odi és acabar recollint odi.
Per cert, ja s'ha dit però val la pena recordar-ho: no he vist jo cap estelada en mans d'aquests violents radicals. Que potser l'odi no l'atiaven determinades banderes? A veure si serà que no i que tot plegat no era més que una altra forma de vehicular el discurs de la intolerància i de la superioritat.
Mala peça al teler té aquesta Europa moderna, rica i culta, quan tot el que mostrar al món és misèria i violència.