Costa massa, passar pàgina de la sentència de "la manada". Costa perquè és una sentència que hauria d'avergonyir tot un sistema polític i judicial, però que sembla que només ha sacsejat la societat civil, la de la gent del carrer i alguns mitjans. I poc més, no ens enganyem. De tota manera, una de les respostes més sàvies i més profundes que he trobat, és la d'una monja de clausura, una carmelita d'Hondarribia que, amb una dignitat extrema i un altíssim concepte de la idea de llibertat contraposa la seva concepció de la vida, lliurement escollida, a una de totalment oposada, també lliurement escollida, tot defensant la validesa de qualsevol de les dues i el dret a triar una o altra:
"Nosotras vivimos en clausura, llevamos un hábito casi hasta los tobillos, no salimos de noche (más que a Urgencias), no vamos a fiestas, no ingerimos alcohol y hemos hecho voto de castidad. Es una opción que no nos hace mejores ni peores que nadie, aunque paradójicamente nos haga más libres y felices que a muchxs. Y porque es una opción LIBRE, defenderemos con todos los medios a nuestro alcance (este es uno) el derecho de todas las mujeres a hacer LIBREMENTE lo contrario sin que sean juzgadas, violadas, amedrentadas, asesinadas o humilladas por ello.
HERMANA, YO SÍ TE CREO".
Crec que és molt difícil condensar l'autèntica essència de la llibertat i del dret a l'elecció personal, amb menys paraules, i de manera més clara. De passada, si tothom entengués tot el que ens diu la germana Patrícia, no hauríem de patir jutges que més enllà de condemnar fets, tot i descriure'ls amb tota la seva cruesa (i un punt de morbosa perversió, em fa l'efecte), jutgen les reaccions de les víctimes, sota un prisma indecent i intolerable en una societat que vol pressumir de moderna i democràtica.
La justícia espanyola té un problema, i es comença a saber i denunciar fonteres enllà. El sistema judicial espanyol és hereu d'una legislació, i sobretot d'una mentalitat, franquista, intolerant, repressora, hipòcrita, masclista i casposa fins a límits inimaginables. Les togues poden intentar vendre la imatge d'una falsa justícia inexistent (igual com ja sabem que algunes sotanes amagaven els pederastes), però la realitat és la que és i sempre acaba surant; sense anar més lluny, en sentències que gairebé reprodueixen paraula per paraula altres de fa cinquanta o seixanta anys, i que demostren que res no ha canviat des d'aleshores. Que no ens enganyin, les coses són com són i, un cop més, caldrà donar la raó al professor Xavier Sala i Martín que fa unes poques hores ho ha resumit tot en unes poques paraules a Facebook: "Al final, la manada eran los jueces...".