Si allò que es vol és desprestigiar les institucions per anar cap a models autoritaris, una de les millors maneres és convertir-les en espais previsibles, on el debat sigui substituït per una seqüència de monòlegs més o menys afinats o més o menys incendiaris i on el regust d'inutilitat sigui allò que resta, un cop s'apaguen els llums i tothom abandona la cambra. Justament això és el que ha passat en aquesta curiosa i inútil comissió parlamentària del Congrés dels Diputats on s'han vist les cares, entre altres, Aznar i Rufián, per a major glòria de l'espectacle televisiu i dels titulars de premsa.
Ja cansa aquesta versió dialèctica del clàssic "a veure qui la fa més grossa". Ja cansen la prepotència i les mentides d'un ex-president, fidel al seu estil de sempre, i l'agressivitat de fogueig de qui s'erigeix en paladí de la justícia social i de la independència. I cansen, no ja com a espectacle retòric, que sempre pot tenir la seva gràcia, sinó per la seva inutilitat absoluta, a efectes pràctics. De què servirà aquesta comissió parlamentària? Què aportarà en termes de democràcia, de justícia, de transparència o de regeneració? La resposta, molt em temo que és "res".
Si girem els ulls cap a casa, també veurem com les formes i l'estil madrileny, a poc a poc, van fent forat a les nostres institucions, i el treball parlamentari, cada cop més absent o més ignorat, va baixant de nivell sessió a sessió. Excel·lent manera de neutralitzar la capacitat i la funció de les institucions, cal admetre-ho.
Mentre allà munten numerets cada cop més absurds, aquí seguim navegant en la indefinició, passant d'aquell vellíssim ja, viatge a Ítaca, a una marxa cap a no se sap ben bé on. Mentrestant, el més calent a l'aigüera. I així ens va.