Sempre s'ha dit que els catalans tenim a dins un filòleg i un entrenador de futbol, per la gran facilitat amb què opinem i dictem sentències sobre llengua o sobre futbol. Ara caldria afegir que també tenim un analista polític i un advocat, fins i tot. El famós procés també les té, aquestes coses.
Paradoxalment, com més savis ens anem fent, o potser per això mateix, es fa més evident que tirar endavant, per més ganes que hi hagi, sense mapa, ni tripulació és molt complicat, perquè els camins sempre són diversos i no tots igual de plàcids, amb la qual cosa el perill de perdre's augmenta. I en aquest punt ens trobem. Sabem què volem, sabem on volem arribar però anem fent passes sense gaire sentit.
Em costa molt acceptar que tot el que hem viscut els darrers anys, i de manera molt especial els darrers mesos, acabi no servint per a res. Ara com ara, encara em costa imaginar aquest escenari de país, llevat que hi hagi una rendició més o menys maquillada d'alguna de les grans formacions polítiques -que també podria ser, vistos alguns tristos precedents-. Sigui com sigui, em sembla que ens acostem a la fi de tot plegat, d'una manera o d'altra, i per encarar aquesta recta final, que pot ser encara llarga i complicada, cal treball d'equip i una estratègia que avui encara veig més amb la forma d'aquella tertúlia de bar en què tothom opina i pontifica, que cap altra cosa. De moment, paraules, paraules, paraules d'alguns, i reaccions viscerals, ben lògiques d'altra banda, d'alguns altres. Mals indicadors per seguir fent camí.