per en 11 D'octubre 2017
670 Vistes

La primera imatge que em va venir al cap després de sentir com el president ajornava, sense concrecions temporals, la proclamació de la república catalana és la del polític que guanya unes eleccions sense prou majoria, després d'haver governat en solitari, i diu que ha pres nota del missatge del carrer.  Un missatge, per cert, que oblida ben aviat, tot i l'evident deriva a la baixa,

Diuen que les primeres intencions són les bones.  Malament rai, en aquest cas.  Sigui com sigui, ahir vam assistir a una nova escenificació, a una nova declaració d'intencions, amb totes les signatures que vulguem, sense cap efecte jurídic, en ares, un cop més, de la voluntat de diàleg, de negociació i d'acord.  Vam assistir, al capdavall, a un nou moviment estratègic en una partida (em nego a dir-ne batalla) contra un rival gens fàcil, com és l'estat espanyol.  En aquesta partida, però, es va sacrificar una peça important:  la força de la mobilització popular.  El president va fiar completament el futur a la capacitat política, tant amb Espanya com amb els mediadors internacionals, en un procés negociador on només poden actuar els polítics.  La gent que ahir va fer costat, físicament o en la distància, la mateixa que va resistir l'1 d'octubre, ja no pot fer altra cosa que desitjar que el seu esforç d'anys no hagi estat en va i s'acabi diluint entre la xerrameca dels alts mandataris presents o passats.

Comença un nou temps.  El temps de la política en estat pur.  I cal que aquest nou escenari sigui breu i produeixi efectes.  Ara mateix, em costa molt ser optimista, però coses més estranyes hem vist, i fa ben poc.  Confiem, un cop més, en la intel·ligència dels nostres dirigents, encara que, ara sí, em temo que van amb la raó i un lliri a la mà a mirar de convèncer una sèrie de personatges que o bé han demostrat que saben mirar cap a una altra banda en circumstàncies molt més dures que les nostres, sense immutar-se, o bé que no entenen altre llenguatge que la violència i que, ara mateix, potser no tenen gens clar per on han de tirar, en aquest nou escenari.  Creuem els dits i desitgem que sàpiguen realment què estan fent.  No podem fer altra cosa, ben mirat.  Sigui com sigui, una nova jornada històrica que no farà història, si més no, de moment.  És el preu de les altes expectatives.

Publicat a: Actualitat
Sigues el primer a qui li agrada això.