La sensibilitat, aquest atribut humà que tant val la pena apreciar, comença a ser un bé escàs, darrerament. A poc a poc va cedint terreny i va deixant espai a la provocació, a la voluntat, fins i tot, d'humiliar. Ho hem vist en milers de declaracions i gestos cap als presos polítics, per exemple, o en la convocatòria de Ciutadans, PP i Vox de fa uns dies per homenatjar la Guàrdia Civil a Altsasu, justament. No hi aniran a Don Benito, on un membre de la benemèrita ha estat apunyalat en una "baralla de bar" (res d'agressió a l'autoritat, ni terrorisme, ni res de res). Però el darrer episodi, el més cruel encara, si és que es la crueltat permet gradacions, és el de la desfilada militar per retre honors als "caiguts per Espanya", al cementiri de Paterna, passant per la vora de la fossa 112, una enorme fossa comuna d'on s'han recuperat ja restes de més de 250 afusellats republicans, situada allà on es van executar més de 2.000 persones.
Ja és ben cert que la història l'escriuen els vencedors. Però d'aquí a abonar-se a la humiliació com a argument i com a línia d'actuació política, hi ha un abisme. I justament ara mateix, anem caient per aquest abisme, on ja no es tracta de guanyar o perdre, com en qualsevol debat polític. Ara, els guanyadors de sempre han agafat la senda de l'aniquilació i del rival, ja sigui un rival polític, uns nois qualsevol, o les víctimes de la repressió franquista; tothom és l'enemic i, a l'enemic, ni aigua. Ni cap respecte.
A poc a poc, la realitat política espanyola va perdent el sentit, va retrobant les banderes victorioses d'altres temps i les va mostrant sense cap pudor en públic. El perill, més enllà d'aquesta resurrecció del feixisme, és l'absoluta manca d'alternatives i d'idees per fer-ne front. D'aquesta manera, la seva desfilada triomfal té el pas lliure, igual com al cementiri de Paterna, o a cada cop més països, on el discurs de l'odi i la venjança tornen al poder, d'on els havia descavalcat una feble -vistos els resultats, molt feble-, idea de democràcia.