Qui no ha assistit mai a una xerrada, conferència, presentació... i ha hagut de patir la dilació més que excessiva de les intervencions? Segur que qui més qui menys té alguna experiència al respecte. Bé, dic respecte -ara amb un altre significat-, per dir alguna cosa, perquè és justament el respecte el que es troba a faltar en aquestes ocasions.
El món de la literatura, de la ciència, de la cultura en general, és un món massa farcit d'egos, que fa que aquest culte a un mateix, de manera conscient o inconscient, sigui present en qualsevol acte públic, llevat de molt lloables excepcions (sovint protagonitzades pels millors en el seu àmbit, val a dir-ho). Qui parla és amo i senyor de la situació i del temps. Són els seus minuts de glòria i no pensa renunciar-hi, de cap de les maneres. L'auditori, en una demostració de respecte, acostuma a callar i a no posar de manifest la invasió del propi temps que executa, sense cap mirament, aquell que gaudeix de la posició de poder que comporta tenir un micròfon al davant. L'únic acte de protesta possible, aleshores, és abandonar la sala a mitja intervenció, cosa que passa sovint, en un espectacle llastimós que aquell que xerra ignora.
I tant els fa, a aquest tertulians, conferenciants, il.lustrats de qualsevol disciplina o polítics en general, si la sala que els acull té horari de tancament, o si les persones que se n'ocupen han complert amb escreix la seva jornada. Tant els fa, perquè ells tenen la paraula i res ni ningú no els la prendrà fins que així ho decideixin; això sí, sempre després d'haver fet constants referències al fet que ultrapassen amb escreix el temps disponible. Unes paraules tan buides com moltes de les que van deixant anar en xerrameques totalment prescindibles.
Lamentablement, aquest és l'escenari, massa sovint. Potser aniria sent hora de deixar-nos de miraments i prendre la paraula a aquells que en fan un ús abusiu. Al capdavall, el nostre temps és tan, absolutament tan, important com el seu, encara que ells ho acostumin a obviar amb total impudícia.