Dissabte passat, el quarter del Bruc, a Barcelona, va acollir, amb tota la pompa i la parafernàlia que l'ocasió es veu que requeria, un acte civil de jura de lleialtat a la bandera espanyola.
Sis-centes persones, doncs, vam fer un jurament que consideren important, des de la seva condició de civils, en un establiment militar i amb tota l'escenografia pròpia de l'exèrcit. Una autèntica demostració de patriotisme, a través d'un dels seus símbols més evidents: la bandera.
Provem de canviar la bandera? Imaginem que la Generalitat de Catalunya convoca la ciutadania a un acte de jurament de lleialtat a la bandera catalana? Imaginem que sis-cents ciutadans hi acudeixen, orgullosos? No crec que sigui fer gaire ciència ficció imaginar alguns titulars de premsa, a propòsit de l'acte: "unos pocos centenares de fanáticos en el akelarre separatista de Mas", o bé "6.999.400 catalanes se apartan de la concentración nazi de jura de bandera", o bé "la mayoria silenciosa se hace visible no secundando el delirio nacionalista".
Però és clar, la bandera és la que és. I haurem d'acceptar el jurament de dissabte com una expressió de respecte a la llibertat democràtica i com el clam d'una majoria silenciosa ignorada i bandejada, a Catalunya.
Simplement, qüestió de perspectives. Ara que, ben mirat, molt absurd i molt ridícul, tot plegat.
