Les formes són importants. Això ja ho sabem de fa temps. O, si més no, ho hauríem de saber. Ahir vam tenir un bon exemple que retrata, per la seva manera de fer, a dues persones ben diferents: Mireia Boya i el jutge Llarena. La primera, obligada a declarar per promoure, entre altres, un debat d'idees al Parlament, lloc on, a priori, s'hauria de poder parlar de qualsevol cosa, si és que realment som en un país democràtici, el segon, un jutge que cada dia que passa es troba més contra les cordes de la irracionalitat i que té una colla de presos preventius i d'exiliats per delictes que és absolutament incapaç de demostrar, però que encara es veu amb cor de respondre a les paraules d'una interrogada (Mireia Boya) amb un to tabernari, més propi d'una barra de mala mort que d'un lloc on se suposa que s'imparteix justícia.
Llarga s'està fent l'espera de la formació de Govern a Catalunya. I molt dura per a aquells que estan mirant de sostenir, contra tot i contra tothom, a dins i a fora d'Espanya, la irracionalitat del fanatisme per la unitat d'Espanya. A poc a poc anem passant d'una realitat inventada, violenta i defraudadora, a l'insult i l'amenaça, sense més arguments. I ja sabem que quan l'única manera de debatre és amb insults i amenaces, és que s'ha perdut la raó i les posicions inicials ja resulten impossibles de mantenir.
Aviat tindrem respostes de quatre països europeus a sengles demandes d'extradició per uns delictes inexistents. Caldrà veure si encara hi ha algú capaç de mantenir a presó gent pels mateixos delictes que ningú no reconeix fora del regne, o si tot plegat serà l'inici de la desfeta definitiva d'un règim amb massa tics dictatorials, sostingut per elements amb una manera de fer gens digna, capaç d'amenaçar amb acusacions a demanda, ni que sigui sense cap mena de base legal.