Una de les coses que sempre m'ha agradat fer és llevar-me ben de matí, quan la nit encara la seva recta final, i passejar, sense presa ni destí, pels carrers de qualsevol ciutat. Els fanals, en competència amb les primeres llums del matí van perdent sentit i es preparen per descansar i, a poc a poc, comença tot un món invisible només unes poques hores més tard.
És l'encant del ritme mandrós d'alguna cosa que es posa en marxa. Camions i furgonetes que descarreguen qui sap què, soroll de passes disperses, rodes de carretó, alguna cafetera que es posa en marxa, les façanes que comencen a vestir-se de colors rere les finestres, algun despistat que no sap ben bé on va, o alguns que ja no van enlloc, sinó que tornen de ves a saber on.
Aleshores, m'agrada imaginar les vides de cadascú, els pensaments, les il.lusions, les fantasies o les misèries de tots aquells desconeguts, més enllà de l'activitat rutinària i mandrosa de primera hora. Imagino històries. Històries divertides, apassionants, complicades... fins que el sol s'hi posa de debò, desapareix la màgia i encaro la meva rutina.
Darrerament he descobert que alguna cosa semblant passa al món de les xarxes. Veus qui apareix i dóna senyals de vida a primera hora, i reconeixes algú i no saps qui és la major part de tot aquell mosaic humà que es va desplegant a la pantalla, però mires d'imaginar qui són, com són, d'on són, per què escriuen el que escriuen, o pengen el que pengen i, al capdavall, acabes descobrint, un cop més, que la vida és alguna cosa tan rica, tan sorprenent i tan diversa que val la pena no malbaratar ni un sol segon i gaudir-ne amb els ulls ben oberts, amb mirada serena i amb tots els sentits ben desperts.