No sempre hi ha paraules senzilles per definir el que passa. Un exemple el tenim en la dificultat de trobar un mot que designi amb precisió la tendència que d'un temps ençà començo a veure al Parlament: la proliferació de males formes, de maneres de fer pròpies o habituals del Congrés dels Diputats o del Senat espanyols, de la mà dels representants del PP i de Ciutadans.
Potser és que la presència habitual de membres destacats de totes dues formacions a tertúlies de determinades televisions clarament incendiàries i anticatalanes, acabi imprimint caràcter. Potser són indicacions dels amos madrilenys, en el cas del PP, o potser només és una cursa esbojarrada entre tots dos per veure qui la fa més grossa. Tot és possible.
El resultat, però, és una clara voluntat de crispar el debat parlamentari, amb les pitjors i més burdes formes imaginables o, fins i tot, recorrent a insults impropis de qui és representant de la voluntat popular. De tota manera, si fa no fa, això és el mateix que han intentat al carrer, sense èxit. I és que una cosa es afirmar i mantenir que Catalunya és una societat crispada i enfrontada, i una altra és que aquestes afirmacions siguin certes, perquè la provocació i la mentida no acostumen a ser efectives com a arguments.
Cal confiar en la capacitat dels nostres diputats per no caure en provocacions, i en la seva habilitat per fer del Parlament un lloc de debat polític civilitzat i no el batibull habitual d'altres cambres no catalanes, sovint més properes a la cridòria tavernària que al debat polític que cal esperar i que tenim el dret d'exigir d'aquells que hem votat.
També en això hem de saber ser diferents. No només en la manera d'expressar-nos al carrer.