Vivim un temps en què sembla que la vida sencera ha de ser compartida amb tothom. Aviat no tindrem la sensació d'haver fet res si no ho hem pogut penjar abans a les xarxes socials. I això, a banda de la gràcia que pugui fer o no, té els seus efectes negatius.
Ahir mateix, sense anar més lluny, l'alcaldessa de Barcelona va fer treure el bust de Joan Carles I del Saló de Plens del consistori que presideix, atès que ja no és el cap de l'Estat. Una excel.lent mesura de realisme institucional, al meu parer, però amb el farciment innecessari de tots els mitjans de comunicació recollint el moment i escampant-lo arreu.
Convocar els mitjans per a qualsevol cosa que es fa (el cas de Colau, lamentablement, no és l'únic, perquè tots sabem d'alcaldes que no saben sortir de casa sense càmeres que els segueixin) és un exercici de narcisisme polític que caldria evitar. El fet de treure el bust de l'antic monarca, per exemple, pot passar a ser un pur espectacle segons com es faci. Ara bé, si el que interessa, com sol ser habitual, és el rebombori mediàtic i no el fet en ell mateix, que comenci show.
Aniria bé recordar que la major part de la feina ben feta es fa en silenci, amb discreció, perquè només així acaben apareixent resultats que sí que són notícia de debò. La resta, soroll, bombolles de sabó, que duren el que duren, i prou. I no és això, el que ens cal.