Ja és ben veritat que on no arriba la raó, arriba la força. Ens agradi o no -i ja us ben juro que no m'agrada gens ni mica- corren temps de prohibicions, de censura, de persecució de tota dissidència, que ens fa preguntar, per exemple, què passaria si La Trinca, aquell grup musical que va omplir de somriures i de festa la banda sonora de les darreries del franquisme i de la transició, estès avui en actiu. Malament rai, que ho passarien. I si no, que els ho demanin als músics i humoristes encausats i condemnats per cantar o per fer acudits.
L'escenari prohibitiu i repressor d'avui, però, arriba a extrems absurds, tot i que del tot preocupants. Dos exemples:
Primer. La prohibició que les fonts de Barcelona s'il·luminin de color groc, perquè, segons diu la Junta Electoral, pot identificar-se aquest color amb una determinada opció política. Ja posats -i no sóc el primer a proposar-ho-, demanaria que es prohibeixi, també als espais públics, l'ús del vermell, utilitzat a tort i a dret pel PSC, i també el taronja, color que identifica Ciutadans, i el blau cel, profusament utilitat pel PP. O és que els llums de Nadal, sense anar més lluny, no transmeten missatges?
Segon. Es prohibeix a la gent gran de Reus manifestar-se davant de l'Ajuntament, cada dia, puntualment i amb identificadors grocs, en demanda de llibertat per als consellers empresonats i per als Jordis. Es prohibeix el dret de reunió a la via pública. A què ens sona, això, als que tenim una certa edat?
Entre el ridícul i la dictadura repressora. Per aquí ens toca transitar. I no ens enganyem, que totes les dictadures, totes, tenen sistemes legals i tribunals que les emparen i les disfressen de legalitat. Per tant, això de l'obediència cega a normes i jutges, posem-ho, si més no, en quarentena. La raó sempre per davant de tot, i més en temps irracionals.