Professionalitat és el que van demostrar diumenge passat uns músics damunt d'un escenari, intentant fer arribar el seu art al públic. Dita així, la cosa no seria gens diferent de qualsevol concert. Per això cal explicar una mica la situació.
La sala Cotton, de Lleida, va acollir, en horari de mitja tarda, un corcert que suposadament havia de contribuir a acostar un determinat gènere musical als més petits. Una iniciativa encomiable, perquè només si la música s'escolta i es viu en directe, pot (o no) acabar resultant una experiència agradable capaç de suscitar adhesions a la cultura musical.
La realitat va ser un espectacle caòtic de poc més d'una hora de durada en què uns músics, sense abandonar mai el somriure ni la voluntat de comunicar amb el públic, veien com la seva música quedava ofegada per la xerrameca eixordidora no de la canalla petita, que feia el seu paper, sinó per l'absoluta manca de respecte d'uns suposats adults que no van deixar, ni per un moment, de fer les seves tertúlies particulars, a crits si calia, amb una completa ignorància del que estava passant a l'escenari, amb la connivència de l'organització que no només no va fer res, absolutament res, per millorar la situació, sinó que no va tenir cap inconvenient a afegir-se a qualsevol de les tertúlies.
Quina lliçó estaven transmetent aquests pares i mares joves, modernillos i enrotllats als seus fills? El del respecte als artistes, als que treballen, als que fan la seva feina, en les pitjors condicions possibles, però amb absoluta dignitat i professionalitat? No, evidentment que no. Potser el missatge és que com que pagues una entrada tens dret a fer el que vulguis. Res a veure amb el que caldria esperar d'un públic (i d'un pare o una mare, de fet) capaç de saber estar i de fer el seu paper (suposadament educatiu, a més, en aquest cas).
Per una vegada m'agradaria, i molt, que Lleida, la meva ciutat, fos un cas aïllat i puntual, diferent d'altres ciutats del país. Així, el garrulisme cultural i aquesta absoluta manca de respecte que vam poder constatar diumenge no passaria d'anècdota desagradable.
Ah! Per si de cas a algú se li va passar, i per als que no sabeu de què parlo, els músics en qüestió eren Andrea Motis i els seus inseparables Joan Chamorro i Jordi Traver, no gens menys.
