Crec en molt poques coses. Cada dia em costa més creure en idees, principis fonamentals, veritats absolutes i certeses que sempre s'acaben demostrant falses. Crec en molt poc, però encara crec en les persones; en algunes persones, en la bona gent, en la gent bona.
Crec en la bondat, sovint massa amagada rere el mal més impúdic. Crec en el poder de la voluntat, en les ganes d'avançar cap a un món millor i una societat més justa. Crec, al capdavall, que sempre hi ha millores a assolir, i gent que hi té ganes d'arribar-hi. Crec que sempre hi ha un destí on adreçar-s'hi.
Crec en tu. Crec en la teva complicitat, en les teves paraules i en els teus silencis. Crec en els teus ulls, en la teva mirada clara i en el vel transparent que hi deixa la pena, quan arriba. Crec en els teus gestos, de vegades gairebé invisibles, però sempre sincers. Crec en les teves mans entre les meves. Crec en la teva pau. Crec en els somnis i les fantasies que compartim o que, fins i tot, només arribem a imaginar. Crec, per damunt de tot, en el fil invisible que ens manté units.
I crec en mi. Crec en la meva capacitat i en les meves limitacions, en el poc que sé i en el molt que voldria aprendre. Crec en la meva mirada que encara busca un horitzó blavíssim per descobrir. Crec en la meva curiositat, en la meva impaciència i en la meva prudència. Crec en la por, en la nostàlgia i en la calma. Crec en la meva alegria i en la meva pena, en tot el que dic i el que callo. Crec, al capdavall, que un segon abans que tanqui els ulls, encara sabré dibuixar un somriure, potser imperceptible, d'orgull, de satisfacció i d'esperança.
Crec molt poc. O potser crec massa.