Ara que es parla de construir una nova república, la catalana, potser aniria bé començar a pensar, més enllà de les estructures institucionals, formals i legals, en determinats elements més intangibles, però que donen la mesura de la qualitat democràtica i cívica d'una determinada societat, com ara els privilegis dels alts càrrecs i, especialment, d'aquells que ja no ho són, però que sembla que es neguin a renunciar-hi.
Per fer-ho fàcil, un exemple: el desplegament policial pel retorn de les vacances d'algú que va ser ministre en el seu moment, però que ja no ho és. Parlo del tristament famós José Manuel Soria, que es veu que ha de seguir tenint privilegis i protecció policial, tot i que ja no ostenta cap cartera ministerial. Evidentment, millor no calcular què costa la broma.
A Espanya, i també a Catalunya, encara no tenim prou clar que els diners públics són diners nostres. Encara és com si fossin diners de ningú i, per tant, sense cap valor ni cap efecte sobre nosaltres. Així s'explica que no hagi saltat tot pels aires pels milers de milions que s'han regalat a la banca, mentre el país s'empobria de manera escandalosa, sense anar més lluny. Això sí, passar la calculadora per si aquí ens gastem tant o quant en comprar urnes, sí que es fa. Tota una lliçó magistral d'hipocresia.
Si hem de fer un país nou, que sigui amb mandataris dignes, responsables dels diners que estan gestionant, i que són ben nostres, i que comencin a posar límits als privilegis i a les prebendes dels alts càrrecs públics. Lamentablement, em temo, vista la realitat de casa nostra fins ara, en molts casos i a tots els nivells, des de la política més local fins a la més internacional, que això seguirà sent política ficció.