Deixem-ho clar d'entrada: la política només és útil quan serveix per proporcionar una vida digna i lliure als ciutadans. Sembla elemental, oi? Doncs, en aquest cas, el primer objectiu de la política catalana, ara mateix, hauria de ser no tenir presos polítics ni exiliats. El dia d'ahir, però, ens va ensenyar, si més no de moment, tot el contrari. D'una banda la llibertat dels que no en poden gaudir va quedar en segon o en tercer terme, fins al punt que molt del que es va apuntar i que no va arribar a succeir només hauria servit per fer més grossa la llista de presos.
Em temo que som en un punt en què la paciència de la gent, de la bona gent, de la que surt al carrer carregada de somnis i esperances, està arribant al límit i exigeix resultats a una classe política que, ahir mateix, només va transmetre un missatge: la prioritat és el meu partit -o la meva part de partit- i la lluita pel poder. Aquest missatge, en els moments crítics que vivim, és tota una càrrega de profunditat al fràgil pont que uneix la voluntat del poble i els interessos dels governants.
No volem, ni ens calen, herois ni màrtirs. No fan cap falta, ni cap bé, els representants polítics a la presó o a l'exili. El que sí que cal és un govern capaç de demostrar, a qui encara no ho sap, que ens sabem governar, que sabem construir una societat millor i que la república que tot just es va insinuar, i que ja veiem on ens ha dut, és molt millor que aquella monarquia que ara ja sabem què ens pot oferir. Ara és l'hora de la política, no de la gent. Que els polítics assumeixin la seva responsabilitat i demostrin que són dignes de la nostra tenacitat. Nosaltres seguirem cridant al món que a casa nostra hi falten alguns i que volem que tornin, però les regnes del poder i de la governança no les tenim, ni les tindrem, més enllà dels nostres representants lliurement elegits. Si ens fallen, o no en saben, perdem tots. Si us plau, llegiu bé la realitat i ordeneu les prioritats. La presó mai no serà pedagògica.