Un cop més, i com gairebé sempre, ens trobem davant de la necessitat de triar, de decidir, d'establir prioritats, més enllà, inclús, dels objectius més immediats. De fet, això és el que fem, gairebé sense adonar-nos, dia sí i dia també. Sabem on volem arribar, però cal trobar la millor manera de fer-ho, i això sempre implica prioritzar allò que és substancial i irrenunciable per davant de qualsevol altra consideració.
Aquesta setmana, els nostres dirigents han de fer un exercici immens de capacitat de priorització, perquè han de prendre decisions extraordinàriament transcendents i que ens afectaran, d'una manera o altra, durant dècades o, si voleu, que afectaran no ja la nostra vida, sinó també la dels nostres fills o nets, fins i tot. Per aquest motiu, cal tenir el cap molt fred, les idees molt clares i una enorme lucidesa mental, que vagi molt més enllà de proclames polítiques i de titulars llampants.
Des de la meva ignorància en aquestes qüestions, ja que mai no m'he dedicat a la política activa, penso que per a tot representant públic, i més encara si és un càrrec electe, la primera prioritat són les persones i la seva seguretat. Bé, aquesta ha de ser la prioritat sempre i de tothom, la vida i, més encara, una vida digna i lliure; i és que no hi ha objectiu que valgui una vida. En segon lloc, la preservació de les institucions, garantia d'ordre social i d'identificació col·lectiva com a societat i com a país. En el nostre cas, aquestes institucions, com determina la llei, són el president, el Govern i el Parlament. La resta, tot i important, hauria de passar a un segon o tercer terme, ara mateix.
Francament, aquests dies no m'agradaria gens estar a la pell de qui ha de prendre decisions, perquè és moltíssim el que hi ha en joc. I justament perquè és tant el que ens estem jugant, cal recórrer al pragmatisme més absolut per preservar allò que ha de ser irrenunciable: la vida de les persones (i els Jordis a casa) i la dignitat de les nostres institucions. La resta, tota la resta, pot esperar, i no passa res, però sacrificar persones, o les institucions, no té remei i sempre és la pitjor, la més cruel i la més indigna de les derrotes.