Prioritzem. Ens agradi o no, de manera conscient o inconscient, ens passem la vida triant, ordenant, prioritzant tot allò que ens envolta i que, al capdavall, acaba sent part inseparable de la nostra existència. Cada instant, cada etapa que vivim ens obliga a fer-ho. Prioritzem els estudis, la feina, la parella, la paternitat, les relacions... i les prioritats canvien, o no, en funció del cicle vital en què ens trobem immersos. De passada, anem posant en segon o tercer terme totes les nostres circumstàncies, o les anem desant a les golfes un temps o, fins i tot, les descartem perquè no ens fan cap servei o perquè ja no les volem a prop nostre, per la raó que sigui.
Encertar les prioritats en cada moment és una de les claus de l'existència. Saber què és important i què no, què és descartable i què essencial -situem-nos en l'àmbit que vulguem- resulta fonamental perquè puguem gaudir d'una vida digna, satisfactòria, feliç i, sobretot, en harmonia amb els altres i amb nosaltres mateixos. Però prioritzar vol dir triar, descartar, també. I això mai no és senzill, ni còmode, ni agradable, fins i tot. Però és del tot imprescindible, tant en l'esfera més íntima i personal, com en la social i més pública.
Aquests dies que vivim són moments de prioritzar, i molt. La setmana vinent els nostres governants hauran de prendre decisions transcendentals i això voldrà dir determinar bé les seves prioritats, que haurien de ser les del país. Com que ningú no m'ho demanarà, aprofito aquestes línies per proposar que la prioritat número u, ara mateix, ha de ser que tothom que vam viure el primer d'octubre sentim que cada instant de por o d'angoixa, cada crit, cada llàgrima, cada cop i cada blau, van tenir sentit i hauran servit per a allò que tots plegats vam establir com a prioritat aquell dia.