Tot arriba. Sempre acaba sent una mica qüestió de saber tenir paciència. Puntual, com cada any, ha arribat la primavera. Ara sí, calendari en mà, ja poden florir els arbres i ja podem començar a desplaçar les peces de roba que ens han acompanyat els darrers mesos i anar-les substituint per unes altres de més lleugeres.
Diu la dita que la primavera la sang altera. De vegades, massa, fins i tot, com la d'aquells pares d'un partit de futbol infantil a Mallorca, en que la passió esportiva va deixar el seu lloc a la violència física, per a escarni propi i vergonya aliena. Però per sort no totes les alteracions sanguínies van pel mateix cantó, ni tampoc -encara que a alguns els costi de creure-ho- pel de les pulsions polítiques, tot sovint tan mal orientades, quan no tan innobles. La primavera és temps de redescobrir el sol, la llum i una natura esclatant, excessiva, que ens recorda que la vida sempre s'acaba obrint camí, per més dur que hagi estat l'hivern i és complicat que sembli tot.
Primavera, doncs. Obrim portes i finestres, tant físiques com mentals, i deixem que entri aquesta llum nova que convida a sortir, a retrobar el món més enllà de les parets i a dibuixar els propers mesos amb la il·lusió gairebé infantil de qui encara es deixar sorprendre per tot allò que ja coneix però que sempre atreu i emociona. No permetem que res ni ningú ens ho espatlli.