Que la història l'escriuen els guanyadors és prou conegut i prou admès per tothom. Caldria afegir, però, que el present, a més, el narren els que aspiren a ser els guanyadors. I només cal fer una mirada ràpida al relat que ens arriba de tot el que està passant per acabar acceptant aquesta idea.
Els atemptats de París han tornat a la primera plana de l'actualitat, del present més immediat, el perill del terrorisme (digueu-ne terrorisme, o digueu-ne guerra, tant li fa) i l'amenaça de perdre més drets i més llibertats en pro, diuen, de garantir la nostra seguretat. Aquesta narració, això sí, prou ben acompanyada d'espectaculars imatges d'avions de combat que s'enlairen de nit, enmig d'un macabre joc de llums i ombres. Res de nou, de fet. Si fa no fa la versió moderna d'aquella mena de videojoc primitiu que van ser les imatges dels bombardeigs nocturns durant la primera Guerra del Golf. La resta, el mateix.
I si mirem més a prop de casa, trobem un govern espanyol que no té cap mirament a fer seu l'argument de l'amenaça terrorista (vella coneguda, ja ben bé oblidada) per cridar a la unitat davant de l'amenaça exterior i, de passada, del procés català. Fixeu-vos que ja és estrany no trobar els dos conceptes en una mateixa frase posada en boca de qualsevol ministre. Els tertulians més fanàtics van obrir el foc i la tropa ministerial va llençant la seva particular ofensiva.
Aquest és el relat del present. Però quina serà la crònica de la història? Qui l'escriurà? Sempre qui sigui el més fort, ens agradi o no. En un cas, segurament, el triomf el donaran les armes, i en l'altre, no sé si amb la intercessió de Santa Teresa, com diu el ministre de l'Interior (per cert, una gran imatge, la del ministre de la policia posant-se en mans del poder diví), o si caldrà una ajuda suplementària de les nostres febleses domèstiques, o què.
Temps moguts i tèrbols. Per si de cas, mirem amb cura el present, perquè en dependrà el relat futur. El vell "tal fa`ras, tal trobaràs", de nou.