Darrer estudi del Centre d'Estudis d'opinió i certificació d'allò que ja es va veient: l'independentisme es veu cada cop més superat pel no independentisme. I això a tres mesos mal comptats d'unes eleccions que diuen que han de ser plebiscitàries. Anem bé.
Començo a pensar seriosament que estem a punt de viure el major engany de la nostra història i la més gran decepció col.lectiva que puguem imaginar. I no serà per culpa nostra, que portem anys complint amb totes les cites per dir clarament què volem ser, no. Serà per una classe política suposadament independentista que no sap (o no pot) estar a l'alçada del moment històric i que es debat entre l'argument buit que amb un estat viurem millor i això ho sap tothom, i el vertigen d'un procés descontrolat, tant per la pressió social com per la del govern de Madrid.
Sigui com sigui, els independentistes som molts, però no en som prou. Fins ara havíem confiat que molt indecís acabaria venint cap al nostre cantó, però amb la realitat política que tenim, i amb tota la seva absurda inoperància per atreure ningú, no ens ha d'estranyar que marxi cap a la postura més natural i menys arriscada de seguir com fins ara. I això és justament el que el CEO confirma.
Seguirem discutint sobre llistes i sigles, igual com un hàmster en la seva roda, en un exercici que potser ens deixarà on hauríem pogut ser fa mig any, però tips de debats estèrils que només transmeten incapacitat. Això sí, a l'hora de la veritat, la culpa serà nostra, només nostra, que no haurem votat com calia, no en tingueu cap dubte. I aquesta colla de conspiradors de saló que han de dirigir el nostre futur seguiran en el seu espai natural, no fent gaire cosa de profit, pensant-se que són els grans valedors de la pàtria, i condemnant-nos, quan no calia, a la mort per inanició com a país.
La història un dia els jutjarà, però serà tard, i ja no servirà de res. De moment, som a punt d'arribar al final d'una gran il.lusió, d'un enorme exercici de prestidigitació, que ens deixarà amb la boca oberta i clavats per molt temps a la cadira, perquè potser guanyarem la majoria parlamentària, però perdrem el plebiscit, que és el que realment val. Anem camí de la més amarga de les victòries.