Entintats, particulars, alguns establiments comercials, alguna que altra administració... estan preparats per acollir com millor saben i poden els refugiats que intenten arribar a Europa, tant per mar com per terra. Però els refugiats no arriben. Els ho impedeixen les muralles de filferro, els controls i barreres policials i militars i la incompetència demostrada d'una classe política que ja fa dies que fins i tot passa de jugar al joc dels disbarats de repartir-se quotes de misèria i desesperança.
Fa ben pocs dies podíem sentir com algunes veus ja afirmen, sense cap mirament, que aquestes columnes de refugiats abandonats als camins, si segueixen dormint al ras -i res no indica canvis al respecte- començaran a morir d'hipotèrmia. Primer els nens i els més grans, els més febles, i més endavant la resta. Però tant li fa.
L'Europa que no vol fronteres (això és el que ens diuen) és la mateixa que els bloqueja el pas, en una exhibició impúdica d'inhumanitat. S'acosta el fred i la pluja ens visita. Quants hauran de morir perquè algú es decideixi a trobar una solució? Ho sabrem mai, quanta gent innocent s'haurà quedat pel camí? Segur que no. Segur que el mar i la terra silenciaran els noms i perpetuaran la ignomínia dels poderosos; dels senyors de la política fets criminals.
Mentrestant, hi ha qui segueix preparant l'ajuda per ningú. Perquè igual com en les grans catàstrofes, potser acabaran sent més els morts que els ferits a qui ajudar.