Decididament, les més altes institucions espanyoles han decidit passar pàgina del franquisme, llençant a les profunditats de la història els seus crims i intentant dibuixar una realitat contemporània molt diferent i cada cop més allunyada d'allò que van suposar la postguerra i la dictadura.
Ja sabem que l'oblit dels crims va ser moneda de canvi durant la transició, la qual cosa va permetre seguir ocupant llocs de poder i de govern a tota una colla de sinistres personatges. Ja sabem que ni les demandes internacionals han servit per asseure a la banqueta dels acusats tots aquests criminals prou coneguts per tothom. Ja sabem que la successió del dictador es va garantir en una curiosa restauració monàrquica, cada cop més feble i més assetjada per totes bandes. Però el que encara no sabíem és fins on és capaç d'arribar aquesta nova tradició monàrquica per amagar la realitat de la dictadura.
Ahir llegia que s'ha encunyat una moneda amb el lema "70 anys de pau" i amb l'efígie de Felip VI. Es veu que vol retre homenatge al setantè aniversari de la fi de la Segona Guerra Mundial. No havíem quedat que oficialment Espanya havia estat al marge d'aquell conflicte? Hem oblidat l'aïllament internacional al qual fou sotmesa la dictadura franquista? I més: d'aquells anys, sota una duríssima dictadura i amb una repressió política en marxa se'n pot dir anys de pau?
Donar per suposat que l'absència de guerra formal és pau és tenir una mirada molt simplista i molt manipuladora de la història i de la realitat de milions de persones que van patir aquells "anys de pau". Ara bé, si es tracta de rentar tota la sang que va vesar el franquisme, i fer-ho servint-se de la imatge d'un rei pretesament demòcrata, o és que la corona va molt malament, o és que la mala consciència encara pesa massa i ja es va quedar sense arguments.